Després de tants anys no havia aconseguit fer absolutament
res de trellat, res de profit, cap bé per ell mateix ni per ningú altre. Com
les coses velles i inservibles havia decidit tirar-se al fem, s’assentà a sobre
del llit, doblà els genolls i amb el cap entre aquests començà a pensar en el
sentit de la seva vida, de la vida. Cap. La gran majoria de la gent hauria
pogut donar respostes a aquest dubte, estúpides respostes impregnades d’una alta
dosi d’egocentrisme humà. Però ell sabia que l’existència humana no tenia
sentit, no tenia importància, i, per
tant, la seva, la de l’individu que no feia res, encara en tenia menys, si és
que es podia.
Havia intentat servir per a alguna cosa. Li
hauria agradat. Tantejava sovint els anys que li quedaven, eren massa, sempre
massa. Buscava un per què, buscava un què, un qui. Qui era, què era i per què
era. Alguna cosa que el plenara, que fera bé, que li donés un valor i una
utilitat a la seva vida. Buscava una paraula que el definís com a executor d’una
acció que aportés alguna cosa al valor de l’existència humana. Res. Tornà a
treure càlculs aproximats dels anys que li quedaven. Aquesta vegada li
semblaren eterns.
Per fi, va veure la llum, va alçar el cap, va
desplegar les cames i baixà del llit. Obrí un caixó i tragué de dintre un
objecte, tornà al llit, es gità, somrigué, es passà el coixí a sobre del cap,
apuntà amb la pistola i disparà. Silenci.
En eixe mateix instant va tenir una espècie de
revelació. L’arma no s’havia disparat, no hi quedaven bales. Va irrompre en una
sonora riallada, ara tot ho veia clar, ara sabia el per què i el què, resumit
en una burda i simple paraula:
INÚTIL
