Follow by Email

dissabte, 25 de gener de 2014

LES ALES

Duia sis hores asseguda baix d’aquella llum artificial, immòbil, amb la mirada perduda, absorta en els seus pensaments efímers i abstractes, aliena al pas del temps. Un calfred va fer que retornés a la realitat. La finestra que tenia a la dreta cridà la seua atenció. S’havia fet de nit i sols podia veure les llums d’altres cases entre la immensa foscor. Hi va treure el cap. El terra quedava a una distància considerable, el soroll dels cotxes llunyà. Va desitjar poder desplegar les ales, volar lluny. Encara més lluny. Lluny del terra, del tràfic, d’aquella habitació, de casa, de la ciutat, dels pensaments, d’aquella sensació que no sabia com definir, de les coses dolentes, i de les bones, lluny de la seua vida. Lluny de sí mateixa. Volia sentir-se minúscula i insignificant, o veure així la Terra i totes aquestes coses, no ho sabia ben bé. Tant li feia.
Una ventada d’aire fred li va colpejar la cara i va remoure-li els cabells, i aleshores se’n va recordar. No podia. No tenia ales. Havia de seguir allí, sense poder fugir, sense poder fer res. Estava empresonada. Com la sensació sense nom, que se li quedava a dins. Com el nuc de l’estómac, que seguia allí. Com les llàgrimes, que no podia fer-les fora. Va tornar-se a seure. La seua mirada es retrobà amb l’infinit. I així va romandre durant sis hores més. Aliena al pas del temps.