Em vaig quedar mirant a aquella que hi havia al meu davant, amb ulls de ràbia, mirada esgotada, semblant trist i gest cansat... Aquella figura pàl·lida i capcota, immòbil, que clavava la mirada als meus ulls. Aquella imatge que tantíssimes vegades havia vist abans era per a mi, en aquell moment, completament desconeguda. Li vaig fer milers de preguntes que no em va saber contestar, se li van humitejar els ulls, però cap llàgrima s’esgolà , romania quieta, inalterable, absorta en els seus pensaments, sense reaccionar. Em sobrevingué un profund odi cap a ella, vaig voler tirar-me a sobre, pegar-li una bufetada, descarregar tota la meua ràbia i el meu odi amb violència, però vaig estrènyer els punys i em vaig poder controlar.
No suportava la seva mirada, no suportava aquella conversa silenciosa que manteníem clavant-nos les mirades, no suportava els seus pensaments, i sobretot, no suportava la veritat; una veritat difícil d’acceptar alhora que òbvia.
Ambdues sabíem que era envejable, una persona admirable, que aconseguiria tot el que volia, a qui tot el món admirava d’una manera o d’una altra, una persona que inspirava seguretat i tranquil·litat, seriosa amb les coses, a qui tot sempre li havia anat bé i no tenia motius per estar trista, ni per queixar-se, sabíem que tenia l’èxit assegurat, que podria sempre amb tot, que era un gran persona, que era una gran... merda. Ningú podia entendre com algú així no era l’alegria personificada, com sempre estava absorta amb els seus pensaments, ningú entenia per què estava aïllada del món mitjançant una barrera inquebrantable, impermeable per tots els llocs, hermètica... La solució era ben fàcil, però ningú sabia veure-la, i és que tots vivien enganyats, tot allò era una mentida, una burda mentida de la qual tots eren partícips i volien que també ho fos. De vegades semblava funcionar, però els colps feien que tornés a la realitat; altres vegades es capficaven tant en aquella “perfecció” que tot el que fes mai arribava a l’esperat, i tot i això, seguien mantenint l’esperança... Esperança? Estúpida falsa esperança, ells eren qui volien que fos perfecta, ells havien inventat una persona que no existia, i es negaven a adonar-se’n, i pretenien que també ho cregués i fer real aquella fantasia de nens. Aquesta situació podia arribar a ser tan insuportable, tan estressant per tenir-los contents que aquella armadura que usava per aconseguir aquella imatge de forta es desplomava, i quedava completament nua, fàcilment influenciable pels mals moments, i pels bons en que pareixia un estúpida boja amb rissa nerviosa.
Jo seguia mirant la imatge que tenia als nassos, després d’aquestes cavil·lacions la vaig odiar més i més, vaig notar com se m’encenien les galtes, i un foc ardent em recorria a dins, aleshores em vaig adonar d’una cicatriu rosada que duia al dit índex, a causa d’un vidre...Exacte! Era com el vidre, dur en la seva aparença però molt fràgil a la mínima que es colpejara. No ho vaig poder aguantar, aquesta vegada els nostres punys es trobaren acompanyats d’un crit de ràbia, la vaig colpejar tan fort com vaig poder i la imatge que em retornava aquell espill va esclatar en mil trossets, de la meva mà manava un fil de sang, una altra futura cicatriu, un segon recordatori etern de qui era Jo...sols un cristall.
Vaig decidir deixar-ho per escrit, per treure aquelles cabòries i apartar-les un poc, i, una vegada més, ix un escrit horrible i avorrit que decideix esborrar, però la meua mirada es fixa amb un dit marcat que balla a sobre del teclat i crida “No! No ets perfecta! No ho pots fer millor!”
